inauguració

Què ens queda per dir? Només gràcies i mil gràcies perquè sense la vostra ajuda, ja ho hem dit, aquest projecte del Mene i jo, no seria possible.
Sempre en aquestes ocasions falten les paraules, ens queden curtes o poc plenes per poder explicar-ho tot. Ja ho comenta el Lluís Solà en L'arbre constant:
“Hi ha una paraula a la qual ens aproximem amb les paraules però a la qual mai no arribem. Aquesta és l'única paraula. Hi ha un color al qual ens aproximem amb els colors però al qual mai no accedim. Aquest és l'únic color. Hi ha un silenci al qual ens aproximem amb els silencis però al qual mai no pervenim. Aquest és l'únic silenci. La resta són reflexos d'un reflex, ombra d'ombres”.

Hagués volgut copsar en una sola imatge, l’activitat frenètica de tots, dies abans de la inauguració i durant la mateixa: el Josep traient herba de l’era, el Jandro amb el tractor, el Xambra, el Ramón i el net, amb l’altre tractor, el Josep fill, damunt la teulada, la Sandra…a totes les habitacions, semblava multiplicar-se i l’Oriol, ajudant al Mene i l’Albert petit darrera meu acabant un tapís, que jo vaig deixar a mitges, i la Laura, la Carlota, el Maxi, la Luci, rascant mobles i fent truita de patates i els Carbó col•locant el gots al bar i el Guille endreçant la beguda a la nevera, sense cap lògica(així és el meu fill gran). L'Eva redissenyant la cuina amb l'assessorament de la seva amiga i sota l'atenta mirada de l'Auca. Els meus pares aguantant el paller(com sempre) i el meu germà i l'Alba fent de "ma d'obra econòmica". El Jordi i la Marta, que es trobava malament, allà al peu del canó com bons amics que són. La Mercè i el Ventura renyant-nos perquè no volem sopar i perfilant portes i finestres i el Toni i la Juani... sinó van anar mil vegades a comprar!!! I la Tere cosint cortines sense parar i el Marc fent de "fill de les comandes" i recollint a última hora les coques i altres receptes de la meva “xef” preferida, la Carme. La Maria i el Benet buscant taps de suro i claus per obrir calaixeres antigues. I el Pere rascant les portes i el Joan Carles col·locant els panys i la Gemma comprant espelmes i l’abuelo i el Mena pintant i la Montse fent els detalls artístics junt amb l’Ariana. La Maite i el Ramón preparant el sopar de la revetlla amb la seva bona predisposició. I el reportatge fotogràfic de la Bibiana, la Raquel i el "novio" de Girona animant amb els "mojitos" i tots els de la fonda Rigà en pes, sent allà pel que faci falta...i no em vull deixar a ningú!!. Eii Vicens...i tu enviant tweets mentre l'Anna junt amb l'Esteve ens fa cafè amb la maquineta. I l'altra Esteve, rejuntant paret sense parar de xerrar!

Si algú des de l’aire hagués vist la munió de gent en un tros tant petit...semblàvem formigues, corrent vertiginoses i tots/es ajudant amb efecte i tendresa i això és el que a la llarga t’ajuda a viure, a veure que realment hi ha gent que sempre està i estarà al teu costat, sense demanar res a canvi. Aquesta és la veritable harmonia interior, la real estimació que ens demostrem entre els humans, els que saben què és ser al costat..i si ho saben, hauran perdut el cor, perquè l’ han entregat als altres, en els moments que ho necessiten i això sense retrets, sense hipocresies. Aquestes coses interiors es palpen de manera subtil i sublim, hi ha aquest sisè sentit que et demostra qui està amb tu, com, quan i perquè.