lunes, 30 de enero de 2012

RAQUETES DE NEU



Entre les activitats que oferim durant els mesos de febrer i març, en tenim una que és l’estrella. LLISCAR DAMUNT DE RAQUETES DE NEU. Sembla que ara (com tantes altres coses) hem descobert les raquetes, però fa molt de temps que l’home ha tingut la necessitat de caminar damunt la neu de manera més lleugera. Ja a la prehistòria per poder caçar de manera òptima durant l’hivern, l’home va buscar una manera de poder desplaçar-se sense enfonsar-se profundament a la neu. Per això calia una superfície de recolzament i la solució va ser un cercle de fusta lleugera fixat a les extremitats. Més endavant a l’interior del cercle s’hi va posar una xarxa amb corretges lligades a la bota. Això triplicava l’amplada del peu i doblava la longitud, de manera que la pressió damunt la neu es dividia per sis.

Val la pena fixar-nos que el disseny de les raquetes, imita les petjades dels animals que són capaços de desplaçar-se damunt la neu. La raqueta més coneguda és la que s’anomena “ cua de castor” amb una forma arrodonida i amb un final que sembla una cua ben llarga. Les primeres raquetes feien més de 2 metres de llarg.

Mica en mica els materials per construir raquetes han anat evolucionat i de la pell de foca i les anelles es va passar al cuir cru i a la fusta i després a materials sintètics molt més lleugers com l’alumini i el policarbonat. Actualment es fabriquen molts models diferents en funció del terreny, el recorregut, el pes, les característiques de l’esportista. Cal remarcar que també existeixen diversos sistemes de fixació al calçat. Els més coneguts són el sistemes de corretges,el de fixacions automàtiques sobre la mateixa plantilla rígida, i les considerades de competició, amb un sistema semblant al de l’esquí nòrdic o de fons.Alguns models de raquetes també han afegit puntes laterals i centrals a l’estructura base amb l’objectiu d’evitar que rellisquin sobre la neu dura. I els models més tècnics també ofereixen la possibilitat de bloquejar l’articulació de la fixació per tenir un control més gran de la bota en les baixades amb pendent o en terrenys abruptes.

Els primers en considerar les raquetes de neu com un esport similar al senderisme, van ser els francesos (sabem que ens porten molta avantatge amb tots els temes d’excursionisme) i respon a nombroses expectatives però s’inscriu dins aquesta tendència ecològica de retornar a l’autenticitat, a la simplicitat a un natura neta i veritable a la simbiosi de l’home i natura. És un esport saludable que no presenta gaire risc sempre i quan caminen per circuits segurs o zones que no presentin risc d’allaus. Per això l’itinerari ideal per passejar amb raquetes és la mitja muntanya: boscos nevats, valls profundes, camins o pistes forestals són els espais perfectes per la pràctica d’aquest esport. Les raquetes no són recomanables per caminar sobre neu dura o glaç, o per fer ascens d’alta muntanya.

Les raquetes són molt fàcils de portar i dirigir. Pràcticament sense entrenament i amb uns consells previs de seguretat, com caminar passant una raqueta sobre l’altra sense arquejar les cames per evitar ensopegar trepitjant-les, només cal cordar-se-les i sortir a passejar.

VENIU A GAUDIR D’AQUESTA ACTIVITAT EL DIA 4 DE FEBRER DEL 2012 A ODOSTRACK. Us acompanyem a fer un itinerari d’iniciació amb un guia titulat.

També fem sortides AMB RAQUETES sota la lluna plena: ALTAMENT RECOMANABLE!

lunes, 9 de enero de 2012

EL CAMINO



ULTREIA!!

Ens agrada aquesta paraula…el crit d’ànim de l’edat mitjana a tots el pelegrins que feien el camí.
Ultreia!
Segueix endavant!
Ves més enllà!
No defalleixis!
Continua…

No ens cal fer aquí una gran ressenya de què és “el camino” ni de com el cos de Santiago va arribar a Compostela, ni parlar del Campus Stellae, del mite del cavall blanc i la reconquesta, de la gran operació de màrqueting i mediàtica que es va aconseguir amb el famós codex calixtinus l’any 1122, quan més de 200.000 pelegrins van arribar a Santiago, i que per cert va desaparèixer de la catedral gallega el mes de juliol del 2011: (http://www.elpais.com/articulo/cultura/Desaparece/Codice/Calixtino/Catedral/Santiago/elpepucul/20110707elpepucul_4/Tes).

De tots aquests temes hi ha un munt d’informació on cadascú, sortosament, pot prendre i gaudir tranquil•lament per entendre millor l’essència i l’atracció dels camins de Santiago.

Fa temps ja vam fer un post parlant de la paraula “camí...i de fet en el nom de la nostra imatge corporativa, el camí hi té un significat molt especial, fins i tot una de les habitacions de la casa rural de Can Carola és plena de fotografies de camins. Us recordem el link dels camins per si hi voleu afegir una citació: http://odostrack.blogspot.com/search?updated-min=2010-01-01T00:00:00-08:00&updated-max=2011-01-01T00:00:00-08:00&max-results=4

Però recórrer un dels camins de Santiago té alguna cosa de màgia, d’esoterisme, de cultura, de interioritat, de historicisme, de miraculós...de...mil i un adjectius que cada persona que ha trepitjat alguna etapa ens hi podria afegir.De fet de tots és coneguda la frase de que “viatjar es emprendre un recorregut cap a un mateix”. I els viatges per cada un de nosaltres són experiències diferents. Només cal reflexionar una mica en què ens empeny a escollir un lloc per visitar, perquè hi anem?, com hi anem?, què busquem?... Hi ha gent que considera que viatjar és anar com més lluny millor, explicar-ho als altres, penjar les fotos, (ara que està de moda exposar la nostra vida a l’aparador mediàtic de la web 2.0), engolir monuments i guies de viatge, córrer amunt i avall amb un temps determinat, quedar sorpresos amb els costums diferents i els paisatges exòtics... potser importa més la forma que el contingut i la manera com coneixem un indret. Per a gustos...colors!!

Però la frase anterior agafa un valor molt més profund si aquest recorregut és el “camino”. Un camí que actualment es fa per motivacions molt diferents però que de ben segur a tots els que han fet un tram, tres trams, cinc trams, vint-i-cinc trams, setanta-set trams i/o tots els camins...ens parlaran d’experiències enriquidores que omplen a vessar la motxilla que acompanya al caminant. Una motxilla que té diferents apartats, diverses butxaquetes: els moments compartits, els kms de soledat, el descobrir aspectes nostres que potser teníem oblidats o desconeixíem, el veure boscos immensos i encantats, planures lineals i monòtones, petits pobles amb gent senzilla, patrimoni artístic, fonts i rius dringadissos, eucaliptus i castanyers centenaris, bromes fantasmogòriques, conèixer llegendes ancestrals, espirituals, esotèriques que traspuen cultura i tradició per a tots els racons i que val la pena de gaudir.

Com la vida mateixa...vaig sentir a dir que “El camino nos acompaña pero se desvanece tras nuestros pasos, borrando el pasado; se materializa delante, escribiendo el futuro.

Animeu-vos...i “buen camino” o..”ultreia”!